TEd'A arquitectes

Can Lluís i n'Eulàlia . Sa Pobla

TEd'A arquitectes

Dentro de una parcela de unos 5000m2, existe un recinto de piedra de unos 12x4m. Un recinto de muros gruesos de piedra irregular. Una de las fachadas es de marés, por tanto, más frágil y delgada, y concentra todas las aberturas e irregularidades.

La propuesta realiza dos operaciones principales:
La primera consiste en ampliar este recinto hasta que tenga, aproximadamente, proporciones cuadradas.
La segunda consiste en delimitar un espacio cubierto dentro de este recinto.
Así la casa es capaz de abrazar algunos trozos de espacio exterior.
Así el espacio exterior se domestica, se acota, se delimita.
Así el interior y el exterior empiezan a confundirse, surgen espacios in-beetween.
Así interior y exterior son las dos caras de una misma moneda.
Así los diferentes límites que recintan la casa se entienden como carcasas que protegen al habitante.
Esta casa se entiende desde el interior, desde el habitante que la vive, y no desde el observador que contempla pasivo el objeto.
Así la casa pasa a ser un injerto de la tradición mediterránea.

Arquitectos: TEd’A arquitectes
Promotor: Lluís Biel Bauzà y Eulàlia Cladera
Superfície: 99 m2
Direción: Sa Pobla. Mallorca
Proyecto: 2010
Obra: 2011-2012

Dins una parcel·la d’aproximadament tres quartons, uns 5000m2, existeix un recinte de pedra d’uns 12x4m. Un recinte de murs gruixuts de pedra irregular. Una de les façanes és de marès, per tant, més fràgil i prima, i concentra totes les obertures i irregularitats.
La proposta fa dues operacions principals:
La primera consisteix en ampliar aquest recinte fins que tengui, aproximadament, proporcions quadrades.
La segona rau en delimitar un espai cobert dins aquest recinte.
Així l’habitatge és capaç d’abraçar alguns troços d’espai exterior.
Així l’espai exterior es domestica, s’acota, es delimita.
Així l’interior i l’exterior comencen a confondre’s, sorgeixen espais in-between.
Així l’interior i l’exterior són les dues cares d’una mateixa moneda.
Així els diferents límits que recinten la casa s’entenen com a carcasses que protegeixen l’habitant.
Així la casa s’entén des de l’interior, desde l’habitant que hi viu, i no desde l’observador que contempla passiu l’objecte.
Així la casa passa a ser un empelt de la tradició mediterrànea.